Dinamarca: quatre-cents illes guarnides darrere una península

Montxo — Wed, 26 Aug 2009 02:16:43 +0000

Århus, primera ciutat de visita a Dinamarca

Avui comença el meu viatge cap a Dinamarca, el més meridional dels quatre o cinc països nòrdics, durant cinc dies. La tria d’aquest viatge ha estat possible per la llei d’oferta i demanda del mercat, la qual cosa no vol dir que haja sigut fàcil, ja que comprar un bitllet per Ryanair és travessar un camp de mines i explossius de taxes i tarifes misteriosses perquè la butxaca isca més o menys protegida. La causa del viatge, en canvi, és simplement la pura i neta curiositat, tanta que la idea en principi era anar acompanyat, però al final la cuca inquieta que tinc al cap ha sigut capaç d’empènyer-me a anar tot sol.

Dinamarca és un país completament desconegut. Difícilment vé un al cap algun tòpic famòs sobre Dinamarca quan hom pregunta a algú quina idea té. Com a molt, el futbolista Laudrup, però sovint se’l confon amb Holanda perquè, certament, té algunes semblances paissatgístiques: és molt pla (175m. d’altitud màxima), és d’extensió petita (com el País Valencià, Catalunya i Illes Balears tot plegat), és molt verd i abunden les bicicletes; també té coincidències ètiques: la nudesa pública al carrer no es penalitza de cap de les maneres clar que, en una setmana d’agost en què la temperatura està entre els 23ºC de màxima i els 8ºC de mínima, però a vore qui s’atreveix a donar tan bona cara a a un temps que esgarrifaria a qualsevol valencià, tot i que s’agraeix un poc de calor a la vista.

Al contrari que Holanda, a Dinamarca no lluiten contra la Mar Bàltica, els seus milers de kilòmetres de platja (i un fotimer de velers), que mai estan a més de 80 kms. de distància des de qualsevol punt de Dinamarca, és un bon testimoni de la seua bona amistat marinera. Ni que dir de les seues ¡400 illes! guarnides darrere de la península de Jutlàndia, dels quals tan sols 70 estàn habitades. A més, té noms memorables difícilment associables a cap altre país, ni tan sols nòrdic: Hans Christian Andersen i la seua sirenita, Karen Blixen i les seues Memòries d’Àfrica, la marca de cervesa Carlsberg, la marca de joguina de peces Lego i, a més, una prolífica creació cinematogràfica: Lars Von Trier, Bille August o Carl Theodor Dreyer, cadascú amb un bon grapat d’òscars a les seues prestatgeries.

Si bé en el seu interior és el país que presenta menys diferències, és el que més es despunta d’aquelles terres nord-europees que tenen per senyera una creu escandinava. De fet, Dinamarca és als països nòrdics com Itàlia als països latins, és a dir, de tots és el mès càlid, passional, i rialler, amb un humor únic. Un humor negre però alhora amb lògica contundent, que de tant en tant se’ns fa difícil de comprendre als mediterranis. Per a mostra, un botó: en la pel·lícula danesa “Germans” (2005) de Susanne Bier, al soldat danès Michael (Ulrich Thomsen) el rescaten desprès de molts mesos presoner i maltractat pels taliban a l’Afganistan; a l’endemà li diuen que la seua família el té com a mort i respon amb un riure: “que bé, em farà gràcia llegir quina frase haurà posat a la meua làpida el borinot del meu germà“. A la meua arribada hui a Århus (la vocal “å” es pronuncia com la “o” de “poble” en accent valencià) espere que bén prompte em conten algun acudit, una de les millors maneres de conèixer un país.

Proto-periodista en moviment » Ulrich Thomsen

Dinamarca: quatre-cents illes guarnides darrere una península