Hi ha un bitxo vigilant en aquest racó de París.

De la meua estança a París al juliol d’enguany hi havia una cosa que em cridava l’atenció gairebé cada dia. Els bateau moche eren bufonets, la filera de llocs de venda ambulant de llibres i antiguitats tot enfilant la riba del riu Sena més d’una vegada van atreure la meua mirada encuriosida, i les terrasses de bars amb tauletes rodones amuntegades tan juntes, per damunt de la petita ombra dels tendals, eren prou afables com per a prendre un cafè noir moltes vegades. Però hi havien uns personatges que em feien oblidar de totes aquestes coses, aturaven en sec el meu passeig, ràpidament s’obrien pas d’entre totes les banalitats que tinc al cap per a emportar-se uns quants interrogants: què és això?, d’on vènen?, qui els fa?, per què?, com?, és legal?, és cosa de l’ajuntament o és iniciativa privada?, és individual o col·lectiu?. Però, sobretot, em preguntava: és bonic?.

Un invassor prop del riu Sena

Es tracten dels invassors de l’espai, i s’han extès a tot arreu París i una altra desena de ciutats europees. Són més de 800 alienígenes provinents del l’antològic videojoc Space Invaders, dibuixats amb la tècnica de mosaic, com si hagueren sigut extrets directament dels píxels de la pantalla de l’ordinador per a ser introduits en la realitat física. El primer extraterrestre que vaig ensopegar-me va ser prop de la catedral de Nôtre Dame, a la rue de l’Hôtel Colbert, i ho va fer per a donar-me la benvinguda. Em va deixar bén claret que, abans que calamar, era “quelcom sentimental” amb la frase “JE [alienígena] PARÍS”, i podria bén ser tant l’amor com l’odi, tant l’enteniment com la ignorància. En una altra ocassió, vaig trobar-me amb tres objectes voladors no identificats que ballaven prop de la plaça de Stalingrad. Des d’aleshores, van acompanyar-me a tot arreu, vigilants, impertinents i descarats. Però, sobretot, bufons.

Vaig pensar que potser aquestos bitxos eren producte d’alguna associació, una obra col·lectiva, i cada vegada que m’ho pensava m’il·lussionava amb la idea que potser a Alacant algun dia la invassió hi arribarà. De fet, hi són a Barcelona, i ja m’he trobat amb un d’eixos esquerps. Però a una exposició privada d’art de la tenda parisina de disseny gràfic The Lazy Dog, l’encarregat de vigilar que ningú no hi espatlle res explica que l’artista es diu “Invader”, que ho fa tot solet amb l’ajuda d’un plànol de la ciutat. I encara més: que hi han pàgines webs on les persones informen d’un invassor i que com més invassors “nouvinguts” hi troben, guanyen punts. Els bitxos s’han emportat també un joc de realitat al carrer.

El "rubikubisme", una altra manera més de fer art amb un joc

L’artista Invader assegura que el duu gairebé una setmana estudiar com instal·lar enlloc un bufonet extraterrícola; és a dir, que ho fa de manera clandestina sense que ningú l’enxampe. Es tan metòdic que a la ciutat de Montpeller va situar els bitxos de manera que, al marcar-los sobre un plànol el resultat era un altre bitxo sobre el paper. Per què ho fa? En una entrevista amb màscara, de fa un any, assegura que ho fa per a recuperar l’espai, perquè n’està fart de l’agressió i omnipotència de les marques a tot arreu. Quan he escoltat aquest argument, me’n recorde de Naomi Klein i el seu llibre de No Logo. Ara ja no sols fa aquestes versions pixelitzades d’E.T., sinò que es dedica a muntar unes obres basades en el concepte de “rubikubism“. És a dir, fer representacions pictòriques de mosaic però, ve’t ací la gràcia i la intel·ligència, amb combinacions específiques dels cubs de rubiks. Defenitivament, es tracta d’un artista terrícola amb idees extraterrestres.