Per descomptat que no es tracta d’un problema aïllat i concret a la UMH, sinò una conseqüència de la situació general de l’àmbit universitari espanyol, de la nul·la accessibilitat per a les persones sordes. Passa a jornades, seminaris, classes presencials, projeccions audiovisuals i treballs pràctics. Passa a la UA (on també hi vaig estudiar), la UCM, la UV o a la UAB (on també hi estudiarè). Tan sols el  2,8% dels sords espanyols acaben els estudis universitaris (pág. 46), davant del 20,6% del conjunt de la societat espanyola. És prou amb observar: Quants estudiants sords té la UMH? I quants treballadors de serveis i manteniments del Campus d’Elx són sords?. Irònicament, de la mateixa xifra, 3%, és el cup de places reservades a la universitat per a totes les discapacitats. Però l’objectiu no és tan sols matricular-se, sinò acabar dins d’eixe altre 3% raquític de titulats universitaris sords. A ser possible, fins i tot, per a arrodonir la xifra cap amunt.

Amb tot i tot, em consta que aquestes jornades han sigut d’un interés i d’una especialitat temàtica en el camp de periodisme que ha deixat palès, any rere any, l’afany de superació de l’Àrea de Periodisme de la UMH. Enhorabona. Però el fet qué en unes jornades d’experts de comunicació, precissament, hi hagueren barreres de comunicació hauria de fer reflexionar per als anys vinents.

Le pays des sourds, de Nicolas Philibert (1992)

La història i l’estudi dels sords i de les seues característiques comunnicacionals podrien semblar d’un interès reduït; jo no ho crec, però. Encara que les persones sordes tan sols siguem prop d’un 0,3% de la població (a qualsevol escala geogràfica), les reflexions que es plantegen des d’eixe 0,3% són importants, transcedentals i profundes. De fet, hi ha una profusa filmoteca de produccions audiovisuals relacionades amb les persones sordes què demostren que trets tan específicament humans, com ara la parla, el pensament, la comunnicació o la cultura, no es desenvolupa d’un mode automàtic; ni tampoc no són merament biològics sinò que també provenen d’un llegat social i històric que es transmet generació rere altra.

La primera d’aquestes pel·lícules és Voices from Silent Hands (Horizon, 1980), que es va emetre al Regne Unit a l’any 1981 per la BBC; va ser doncs, el primer documental televissiu què parla sobre la problemàtica educacional dels nens sords. Des d’aleshores fins ara, hi han hagut més d’una trentena de produccions, tant ficcional com no. Als Estats Units, el documental més important, Deaf and Blind, de Frederick Wiseman, s’emetè per la televisió pública a l’any 1988 i consta de quatre capítols. Això sense oblidar-nos dels valuosos documentals produits per la Universitat de Gallaudet (Washington, EUA), l’única del món on s’hi ensenya en una llengua de signes i amb professors sords.

En qüestions referents a la sordesa als EUA porten mig segle per davant del nostre país, i encara hui dia produeixen documentals sobre la comunitat sorda nord-americana, la darrera dels quals és Through Deaf Eyes (2007, PBS) on expliquen, entre d’altres coses, com al segle XIX famílies de sords fugien al Nou Món, perquè a Europa els sords eren marginats i tractats com a infrahumans. Per a fer-nos una idea del context nord-americà, serà prou per dir que un capítol de Star Trek de 1989, sota el títol de Loud as a Whisper, hi era l’ambaixador Riva, d’un altra planeta que parlava amb signes perquè el món del so era inexistent en la seua civilització. Cal fer esment que l’actor d’aquest personatge, Howie Seago, és en la vida real una persona sorda, com així tots els actors de pel·lícules nord-americanes que interpreten personatges sords (o sense sensibilitat auditiva), a diferència d’Espanya, tema que donarà per a una altra entrada del meu blog més endavant.

Finalment, fora del món anglosaxó va tenir molt d’èxit a Europa el documental francés Le pays des sourds (1992, Nicolas Philibert) en què s’intenta mostrar el món de percepcions únic de les persones sordes. El món sord, al capdavall. Però a Espanya, la reacció va ser adversa: El primer documental relacionat amb els sords va ser emés per l’espai Línea 900 de la TVE2, amb el títol de Un sordo en casa (1996), però en la mitja hora que dura es dedica més aviat a analitzar la problemàtica des del punt de vista dels pares oients que no pas des de la perspectiva d’una persona sorda. Aquesta perspectiva oralista dels sords a la televisió espanyola no sols va persistir quatre anys desprès, i al mateix espai de Línea 900, sota el títol Sordos que oyen (2000), sinò que, en la meua opinió, es va agreujar patint d’una important manca de sensibilitat vers moltes persones sordes, sinò la majoria, en què la sordesa és abans un estil de vida perfectament plena de riquesa cultural i d’experiència humana, i naturalment equiparable als oients.

Van caldre, per tant, deu anys des del primer documental, al reportatge En silencio (2006, Milojos), malgrat aquest títol no del tot encertat, perquè a Línea 900 (per fi) les persones sordes sordes siguen les protagonistes de la seua pròpia problemàtica, lluny de paternalismes equivocats. A més a més, la mateixa productora va guanyar al Festival Urban-TV, amb el seu llarg-metratge La vida callada (2006), també sobre la vida dels sords de la regió lleonesa del Bierzo. Per últim, a la televisió catalana TV3, en novembre del 2008 emeten el documental “En llengua de signes” a l’espai de “Sense embuts”, on m’he sentit realment representat tal com sóc com a persona sorda: estrepitòs, irònic, directe i decidit.