A mig camí de l'Aboulevarden, prenent el sol

Per als preparatius del viatge a Dinamarca havia fet servir una eina web per a viatges d’allò més utilíssima, que m’ha deixat bén bocadabat. En la partida i arribada s’escriuen els noms de dos carrers, edificis, monuments, places, platges, llogarets, pobles, ciutats. De dues coses qualsevulla que existisca a Dinamarca. I voilá, un itenerari amb totes les combinacions possibles de transports, ja siguen busos, metros, tramvies, trens de llarga distància, a péu, en bici… només faltava volar. Gràcies a aquesta meravellosa utilitat he pogut imprimir-me un bon grapat de fulls amb mapes per a poder arribar sa i estalvi als albergs, pubs, i museus, a falta de saber xerrar danès, per si de cas el meu anglès de pot fa mal als oïdes. Si ja m’imaginava que es tractaria d’un país sofisticat, en el fons fins que no hi arribara no ho sabria ben del tot.

Biblioteca municipal d'Århus

El passeig que feia ahir pel migdia per la Aboulevarden, a Århus va acabar sobtadament en ensopegar-me amb la Biblioteca Municipal. Sense dubtar-ho, vaig entrar per a tafanejar què hi trobava, i em vaig sentir extrany en veure en primer lloc una gegantina màquina dins d’un espai, de gairebé deu per sis metres, tancat amb vidres transparents d’uns 3 cms. de gruix; supose que per la soroll que fa, atès que hi havia un xic amb tapons als oïdes. En cada finestrò hi havien persones ficant llibres sobre una llengua negra que els transportaven per un trajecte per damunt de la màquina, rebien pampullejos de rajos de llum vermella pel damunt, i desapareixien devorats en les entranyes del monstre. El coneixement humà, d’aquesta manera, es descomponia i es classificava en el final del procès, llençant els llibres a uns carros de prestatgeria que duïen etiquetes amb paraules com: Historie, Nordisk Litteratur, o Natural Sciences. Voilà!, tot això sense cap intervenció humana. Certament, els danesos són pocs i bén avinguts.

Escultures autòmates al riu d'Århus

A la tornada, vaig tenir sort que el passeig no es desfera, doncs vaig trobar-me amb una cosa nova. Durant l’anada hi havien una mena d’escultures de ferro en l’aigua, bén curioses. A diferència de l’anada però, aquestes escultures estaven vives. Una altra vegada la complicitat de la màquina sols que, en comptes de cap motiu biblioteconòmic, funcionaven per l’art gràcies a un petit panell solar. Les escultures es movien, encenien els ulls d’un porc mediàtic, empenyien uns micos a martillejar el cap d’un home gras amb bigoti, o una mena de Quixote en versió mini que feia equilibri sobre un tronc de fusta segons va omplint-se i buidant-se d’aigua un pot. Unes estaven muntades per Niels Rahbæk i altres per Søren Lyngbye. I tot això per què? No semblava que formara part del mobiliari urbà, per molt industrial que siga l’aspecte de l’entrada a la ciutat. Estava clar que la ciutat té la cultura i les arts com el seu millor capital, i ho saben tan bé que no necessiten exhibir-ho de forma gaire ostentosa.

No tenia cap full amb la pregunta impresa, així que no vaig tenir més remei que recòrrer al meu anglès de pot a unes daneses. Dinaven al carrer, en un extrany mecano que s’improvisava com un banc, una barreja d’estil de les joguines de Lego, del mateix color vermell del logo, i dels bastonets que fan servir els metges per a mirar la boca. Vaig saber que hi havia més d’un d’aquestos, i que acompanyaven les escultures en el Festuge 2009, un festival d’estiu de teatre, música i d’arts. Si no ho he entès malament, es tractava el més important dels països nòrdics. Vaja, com si fos el Fringe d’Edimburg, però en un altre lloc (i molt més car). El festival començava aquest dia, i jo tot just acabava d’arribar. I tot just també ja sabia quin pla tenia per a la nit.