Com ja vaig dir fa una setmana, hi ha un bon grapat de periodistes que aprofiten l’agost per a fer crítica (i també, autocrítica), sobre el relaxament del respecte a la lliure informació. Si més no, el 9 d’agost d’enguany es va obrir un grup a Facebook per a demanar “que els mitjans no cobrisquen més rodes de premsa sense preguntes“, i a hores d’ara hi ha més de 4.000 persones adherides. L’objectiu principal d’aquest grup era, segons el seu creador, el periodista Carlos Hernández Echevarría, fer arribar un manifest als directors de mitjans, perquè es decidiren a no publicar aquesta sort de “No-Do’s” contemporanis. Però abans que cap director haja fet res, són els mitjans els que s’han aplegat al debat, des del diari nacionalista de dretes Libertad Digital fins al d’esquerres pro-governamental Público, passant per ABC, la SER, El Mundo i, fins i tot, els informatius de la RTVE, molts dels quals han reproduït una nota de l’agència EFE que explica molt bé la situació. La periodista Almudena Ariza, que es juga la vida a l’Afagnistan per a fer la seua feina per a TVE, des de l’altra punta del món, també critica als qui es creuen “els amos de l’Univers”.

Ara que també hi ha qui diu que el periodisme peca de corporativisme, i que els periodistes a l’hora de la veritat no aprofiten gaire bé quan tenen ocasió de fer preguntes. No tot son crítiques, però, sinò també solucions profesionals, com la de Juan Varela, que proposa un compromís contra la manipulació.

1. No informar de cap acte ni publicar manifestacions expressades sense possibilitat de preguntes i accès obert dels periodistes a la informació.
2. Publicar sempre les condicions en què es duen a terme els actes oficials, amb quin pressupost i qui paga i organitza, quins són els assistents i amb quina finalitat es celebren.
3. Exigir el lliurament de tots els documents, estudis o proves als quals es faça esment i posar-les a disposició del públic.
4. Fer constar sempre la disponibilitat dels ponents per a acceptar preguntes. Especificar si alguna no n’ha tingut resposta.
5. Reduir dràsticament els entrecomillats i declaracions dels polítics, especialment als titulars i entradilles.
6. Informar més sobre allò que es fa i menys sobre allò que es diu. Sostindre el seguiment i l’evolució de promeses, projectes i altres futuribles dels càrrecs públics.

Això, en la pràctica, significaria la tornada al periodisme d’opinió de principis del segle XX, perquè si els polítics no dónen resposta sobre qüestions que els periodistes creuen relevants per a la societat, aleshores la societat haurà de trobar les respostes per les seues pròpies conclussions. En últim extrem, mai s’ha d’acceptar que els periodistes siguen mers missatgers, de manera que si a les rodes de premsa no volen mantenir un diàleg amb nosaltres, nosaltres mai no hauriem de renunciar el diàleg amb el nostre públic. No ho deia això Bill Kovach, a “Els elements del periodisme”, que el compromís últim dels periodistes és amb el seu públic?. En resum, en nom de la independència informativa, ja que l’absència de respostes és enfocada a limitaraquesta, tindrem llibertat per a opinar. I és que hi han qui es pensa que assistir a una roda de premsa ha de significar que hàgem de combregar amb rodes de molins.