Quan vaig vore la segona solució, no hi vaig caure en un principi, i em pensava que es tractava d’un urinari per a bebès. La idea no sols era molt encertada, sinò que, en el meu cas, molt necessari, ja que l’ús que faig servir del meu mòbil Blackberry Pearl feia que s’esgotara en un dia la bateria, a més d’altres cafeteres com una càmera de fotos Panasonic DMC-LX2 (tres bateries), i d’un altre mòbil vell (i romàntic) Samsung ZX-140V. Així que em passe tots els dies enxufant i desenxufant tres vegades. Malgrat això, no ho vaig comprar per raons de prioritats encara que, probablement, es tractava de l’excusa perfecta desprès d’uns minuts dubtant de si el disseny era gaire bonic per al meu gust. Estèticament, semblava un contrapès d’un parasol de qualsevol terrassa de bar d’Alacant.

La solució proposada per Ikea

Ah! Però veges tu que, hui, a punt de perdre’m en un laberint que és un batzar del barri barcelonès del Guinardó, he vist un poalet (cubellet, per als catalans) tan petit com les necessitats fisiològiques d’un xiquet entre dos i tres anys en tot una vegada. Pensat i fet, la mirada vigilant d’un xinès que posava els ulls sobre mi, va anar transformant-se d’un lleuger somriure que delatava suposicions paternals cap a judicis sobre la meua cordura, en veure que el que agarrava desprès va ser: un lladre de tres enxufes, un joc de bisturís, cinta adhesiva agressiva i una catifeta de ratolí. Sembla que no hi tenia cap relació la meua cistella de compra, però hi havia una creativa solució al laberint xinès rondant-me al cap.

Galeria de fotos

En arribar a casa, vaig fer el següent procediment:

1. Buscar un poalet, preferiblement els que s’ofereixen com a urinari de bebé que siga bonic, i amb prou espai per a amagar enxufes davall, i posar cafeteres pel damunt.
2. Foradar un cercle d’uns 5 cms de diàmetre en el fons de l’urinari amb un cutter (o un bisturí de llàmina forta).
3. Foradar un túnel al peu del poalet, tocant a terra, perquè passe el cable del lladre d’enxufes
4. Passar els cables de tants adaptadors com número d’enxufes tinga el lladre, pel forat del fons.
5. Aguantant els cables drets, estirant-los cap amunt, envoltar-los de paper de periòdic (o de cuina), lleugerament arrugats, per a guanyar nivell i no es quede tan a fons.
6. Fer un tap: D’una catifeta de ratolí, un paper-cartró o semblant, tallar-lo de manera que tinga la mateixa forma del buit.
7. Fer un parell de talls en creu al tap pel centre, i fer passar els cables per la ranura.
8. Si la forma del poalet ho permet, envoltar el cable sobrant dels adaptadors per dins i amagar-lo avall.
9. Tapar (ara sí) el punt de càrrega.
10. Voilà el punt de recàrrega.

Uns quants consell personals:

1. Jo preferisc utilitzar de tap la catifeta del ratolí, donant-li la volta, ja que evita que llisquen els aparells.
2. Es molt fàcil fer-lo blanc, és fàcil trobar urinaris (o altres poalets) i lladres d’enxufes blancs. Si el voleu d’altres colors, a comercis de gran superfície de bricolatge, com ara Aki o Leroy Merlin, n’hi han de vermell, groc, taronja, blau i transparent.
3. Per a poder moure la cafetera lliurement pel terra, utilitzeu filferro plastificat per a enrotllar el cable sobrant, i enganxeu-lo per dins amb cinta adhesiva.
4. El lladre d’enxufes, preferiblement amb interruptor lluminòs. Això dòna efecte modern i cool perquè la llum traspassa el plàstic blanc (o d’altre color), com a indicatiu de que hi ha pas de corrent.

Gràcies a això, m’he estalviat huit euros; és a dir, el Signum costa 12€, i del laberint xinès m’he gastat 4€, i les plusvàlues del treball són autogestionats per a finalitat pròpia. Veges tu quina paradoxa, evitar l’abús de les deslocalitzacions a xina en un batzar xinès. Gràcies a això, ara tinc una hora lliure cada mes per a, per exemple, llegir la novela Crossing to Safety (1987) de Wallace Stegner. I és que pels que volem ser periodistes (i en altres professions) el temps és or, i l’or escaseja en estos temps.

Hi ha un bitxo vigilant en aquest racó de París.

De la meua estança a París al juliol d’enguany hi havia una cosa que em cridava l’atenció gairebé cada dia. Els bateau moche eren bufonets, la filera de llocs de venda ambulant de llibres i antiguitats tot enfilant la riba del riu Sena més d’una vegada van atreure la meua mirada encuriosida, i les terrasses de bars amb tauletes rodones amuntegades tan juntes, per damunt de la petita ombra dels tendals, eren prou afables com per a prendre un cafè noir moltes vegades. Però hi havien uns personatges que em feien oblidar de totes aquestes coses, aturaven en sec el meu passeig, ràpidament s’obrien pas d’entre totes les banalitats que tinc al cap per a emportar-se uns quants interrogants: què és això?, d’on vènen?, qui els fa?, per què?, com?, és legal?, és cosa de l’ajuntament o és iniciativa privada?, és individual o col·lectiu?. Però, sobretot, em preguntava: és bonic?.

Un invassor prop del riu Sena

Es tracten dels invassors de l’espai, i s’han extès a tot arreu París i una altra desena de ciutats europees. Són més de 800 alienígenes provinents del l’antològic videojoc Space Invaders, dibuixats amb la tècnica de mosaic, com si hagueren sigut extrets directament dels píxels de la pantalla de l’ordinador per a ser introduits en la realitat física. El primer extraterrestre que vaig ensopegar-me va ser prop de la catedral de Nôtre Dame, a la rue de l’Hôtel Colbert, i ho va fer per a donar-me la benvinguda. Em va deixar bén claret que, abans que calamar, era “quelcom sentimental” amb la frase “JE [alienígena] PARÍS”, i podria bén ser tant l’amor com l’odi, tant l’enteniment com la ignorància. En una altra ocassió, vaig trobar-me amb tres objectes voladors no identificats que ballaven prop de la plaça de Stalingrad. Des d’aleshores, van acompanyar-me a tot arreu, vigilants, impertinents i descarats. Però, sobretot, bufons.

Vaig pensar que potser aquestos bitxos eren producte d’alguna associació, una obra col·lectiva, i cada vegada que m’ho pensava m’il·lussionava amb la idea que potser a Alacant algun dia la invassió hi arribarà. De fet, hi són a Barcelona, i ja m’he trobat amb un d’eixos esquerps. Però a una exposició privada d’art de la tenda parisina de disseny gràfic The Lazy Dog, l’encarregat de vigilar que ningú no hi espatlle res explica que l’artista es diu “Invader”, que ho fa tot solet amb l’ajuda d’un plànol de la ciutat. I encara més: que hi han pàgines webs on les persones informen d’un invassor i que com més invassors “nouvinguts” hi troben, guanyen punts. Els bitxos s’han emportat també un joc de realitat al carrer.

El "rubikubisme", una altra manera més de fer art amb un joc

L’artista Invader assegura que el duu gairebé una setmana estudiar com instal·lar enlloc un bufonet extraterrícola; és a dir, que ho fa de manera clandestina sense que ningú l’enxampe. Es tan metòdic que a la ciutat de Montpeller va situar els bitxos de manera que, al marcar-los sobre un plànol el resultat era un altre bitxo sobre el paper. Per què ho fa? En una entrevista amb màscara, de fa un any, assegura que ho fa per a recuperar l’espai, perquè n’està fart de l’agressió i omnipotència de les marques a tot arreu. Quan he escoltat aquest argument, me’n recorde de Naomi Klein i el seu llibre de No Logo. Ara ja no sols fa aquestes versions pixelitzades d’E.T., sinò que es dedica a muntar unes obres basades en el concepte de “rubikubism“. És a dir, fer representacions pictòriques de mosaic però, ve’t ací la gràcia i la intel·ligència, amb combinacions específiques dels cubs de rubiks. Defenitivament, es tracta d’un artista terrícola amb idees extraterrestres.

Esguards és una publicació "transmediàtica", com diria Tascón

Mentres escoltava la intervenció de Mario Tascón en les IV Jornades de Periodisme, que van acabar per ser de caire internacional, em va venir al cap el lloc d’esguards.com. Va ser just en el moment en què Tascón hi diguè que cada vegada sorgeixen més i més “publicacions transmediàtiques“, en una ponència farcida de referències a Marshall McLuhan, així com de vocables d’esoterisme macluhanià, sobretot per allò de “avançar cap avant mirant l’espill retrovisor”. Precissament “Esguards” és un projecte que busca, des d’una prisma valenciana de pensament, conjugar cadascuna de les expressions periodístiques i creatives, si bé la creació audiovisual hi té més pes.

Al seu lloc web ofereix seccions de fotografies, escrits, àudios, així com tot tipus d’audiovisuals, tant de videocreacions fins als reportatges i documentals. Segons el Diccionari Alcover-Moll, el mot “esguard” té un significat molt polièdric, doncs estan semànticament interelacionats. Pot referir-se a una manera significativa d’observar quelcom, bé tenir una actitud de consideració atenta per la manera d’observar, o bé allò que es pot comprovar d’una manera ràpida. Definitivament, aquest gust per la “condensació semàntica” potser serà que també son macluhanians els impulsors d’Esguards, el periodista Daniel Martín (que va dirigir el documental “A l’ombra de València, la riuada dels pobles” d’InfoTV), i el dissenyador Francesc Llorenç.