Quan la ficció se sincera amb la realitat
La nova esperança dels Zurob
Escrita el 24 d’octubre de 2008, aquesta història és una mostra de sinceritat de la ficció amb una realitat que renega de si mateixa.La història de la família Zurob és marcada per tot un seguit de canvis de llar. El pare d’Azima, Amir Zurob, ha perdut el compte de les vegades des que era un xiquet que haguè d’abandonar una casa, defugint de guerres i misèries. Però la xiqueta assenyala enorgullida amb els seus quatre petits dits els viatges que diu que han afrontat els seus pares i els seus quatre germans homes. “Vull que els meus néts neixen en Natzaret”, afirma la mare, Salma, mentres Amir assenteix afegint-hi “si Déu vol”, amb un somriure poròs d’acollir la petita esperança que se’ls albira. Ambdós no tenen gaire records d’eixa ciutat bíblica d’on hagueren de fugir desprès de la Guerra dels Sis Dies, però estan a punt de complir el somni de tornar a viure entre les oliveres que ençà s’ocupaven els avis de la nina.
En canvi, per a Azima és la primera vegada en la seua vida que abandona la seua llar, Nehot, situat als Alts del Golan. Per a ella, els infants del camp de refugiats, els ases per a les feines agrícoles, l’escola improvisada amb una jaima, i amb fons de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) o, fins i tot, algun que altre soldat del Tzahal, l’Exèrcit d’Israel, formen l’univers del que s’ha encaterinat. Sorprèn que una xiqueta de huit anys siga capaç de trobar humanitat, entre la pobressa i l’odi, d’una tendra facilitat. No cal més que veure bé als palestins amb “kèfies” vermelles, color distinctiu dels partidaris d’Al Fatah, bé als jòvens militars israelians, com obren un simpàtic parèntesi en la seua enemistat fracticida quan parlen amb la xiqueta.
És prou probable que la rialla dels xiquets de la generació d’Azima haja acabat per alleugerir, d’alguna manera, les postures de tots els contendents. En aquest cas concret, els adults revelen inconscientement a la petitoneta la comprensió que no reconeixen als seus pares, per haver decidit acollir-se a la nacionalitat israeliana. “T’agradarà Natzaret, és la llar del teu clan”, l’anima a Azima el seu professor palestí, de forma seca però sincera, el mocador del qual, en canvi, és el negre dels militants d’Hamàs. La més petita dels Zurob assisteix per última vegada a l’escola, i la seua mirada sembla no acceptar les paraules d’ànim del seu mestre. Fa bromes amb les seues companyes d’una alegria que és impossible entre els adults israelians i palestins del llogaret.
Desprès de sonar la sirena l’avís de toc de queda, que té lloc al final de la vesprada, Azima s’acomiada de les seues companyes com si els tornara a veure al dia següent. El tercer per edat dels germans, Hakim, l’espera recolzant-se sobre un pal que sosté diversos megàfons, mentres fuma tabac de contraban. La seua partida comença ací, ja que no tornen cap la casa on varen veure-la nèixer, sinò cap la del germà gran, perquè al dia següent hi passarà prop l’autobús que agafaran camí cap a Natzaret. Azima es recull el pèl amb poca traça, i amb el seu germà s’allunyen del camp de refugiats en silenci i amb el semblant seriòs. “Tu no ho saps, però aquesta sirena també avisa quan vènen avions sionistes a matar-nos amb bombes”, es justifica Hakim endevinant els pensaments de la seua germana.
En un moment, Azima s’atura i se’n gira d’esquenes, agarrant amb força entre els seus braços una caixa de llapissos, fulls i altres útils escolars. Observa des d’uns centenars de metres, i per última vegada, amics seus del camp de refugiats que, malgrat el toc de queda, encara revolten amb algun joc. No ha plorat en tot el dia, doncs la seua mirada reflexa la dignitat i la crudesa d’una xiqueta que ha crescut en un ambient en què per a ella l’odi és inocu. Malgrat la incipient nostàlgia que ja comença a sentir, amb gest evasiu i amb reluctància, recupera corrent la distància que havia deixat enrere al seu germà, darrere les dunes de sorra.
