El pic de Hubbert

Fa menys d’un mes Barack Obama anuncià que autoritzava noves prospeccions petrolieres davant de les costes atlàntiques de Nova Anglaterra, així com en les properies costaneres d’Alaska, en ambdos casos prop de reserves naturals. L’accident i posterior afonament de la plataforma Deepwater Horizon la proppassada setmana, de l’empresa BP, és un avís greu per a l’administració federal nordamericana sobre els riscos que comporta aquesta decissió. Obama es justificà amb la necessitat d’independència energètica per a rellançar l’economia dels EUA. No obstant això, l’ombra d’oli que amenaça les marismes de Nova Orleans posa de relleu que l’autosuficiència energètica ha de basar-se, com més abans millor, en canvis de paradigma que vagen més enllà d’una mera rentada verda de cara.

Cinc anys enrere, l’associació ASPO (Ass. Per a l’estudi del Pic del Petroli i el gas) estimà què l’any actual del 2010 hi tindria lloc l’anomenat “pic d’Hubbert”. Es tracta d’un punt d’inflexiò desprès del qual l’extracció del cru minvaria a la mateixa velocitat exponencial amb què havia aumentat la seua producció anteriorment. Si bé el pic d’extracció ja tinguè lloc als EUA el 1971, el US Geological Survey estimà que s’hi disposen de prou reserves de cru com per a continuar produint al mateix nivell actual entre 50 i 100 anys més. Cal tenir en compte, però, que els nivells actuals ja són comparables a les dades corresponent amb la dècada dels anys 40.

La majoria dels països occidentals ja han passat el màxim d'extracció petroliera durant l'últim terç del segle passat

Les circumstàncies que envolten l’accident són ecos que reverberen de la situació mundial en què es troba l’energia petroliera. Les dades oferides per la pròpia BP són presentades de forma sospitosament confosa, però diversos experts coincideixen en què la causa de l’explosió del Deepwater Horizon serien a causa d’un augment sobtat i perillós de la presió en l’eixida del petroli. Es pot pressuposar que, d’acord amb el geofísic Hubbert, cal més esforç tecnològic com més mancança de reserva hi haja, fins que la dificultat arriba a un punt en què la producció no compensa ni econòmicament ni energèticament. L’empresa petroliera BP ha demostrat de forma tràgica i irresponsable la validesa de la teoria de Hubbert, amb un desastre ecològic del que es tem que siga pitjor que els esdeveniments del 1989 amb Exxon Valdez.

Tot i així, les noves prospeccions que defensa Obama es poden assumir en condicions molt concretes. Cal més transparència i control públic de les empreses petrolieres perquè l’esforç energètic no ocasione riscos necessaris en la biosfera, tal com està passant en el Golf de Mèxic. A més a més, per l’estreta correlació entre el preu dels carburants i les recessions econòmiques, en el benefit econòmic d’aquest esforç ha de primar l’interès general. A curt termini, per a alleugerir un canvi de cicle que, si té lloc de forma impetuosa, pot ocasionar un colapse econòmic de conseqüències inquietants. Mentres, a llarg termini, s’han d’invertir aquests guanys en solucions que substituïsquen definitivament el petroli per energies alternatives.

Encara hi ha temps per a maniobrar i corregir els errors. Però no per a acabar de convèncer-se que l’era de l’or negre ja arribà a la seua fi i, menys encara, enfrontant-se a una successió de catàstrofes ecològiques.

catàstrofe, deepwater horizon, energies renovables, exxon valdez, hubbert, obama, petroli