Cabanyal: En memòria de qui els van parir

L’alcaldessa de València, Rita Barberà, ha dirigit el punt de mira de l’opinió pública sobre l’afer del Cabanyal tot just quan el “cas Gürtel” reviscolava amb força desprès de les vacances de Setmana Santa. Desprès de quasi una dècada de plets judicials, Barberà ha aconseguit la setmana passada enderrocar sis immobles d’aquest simbòlic barri, amb un rodet que ha passat per damunt de veïns, activistes, polítics i jutges en una zona no protegida com a Ben d’Interès Cultural, tot i que es trobaven dins del Conjunt Històric Protegit. Deixant a banda l’habitual picabaralla entre PP i PSOE,  cal posar de relleu les raons d’una actuació urbanística que és criticada per arquitectes, urbanistes i tota mena d’experts.

El problema estallà quan l’Ajuntament de València, governat pel PP, aprovà en el 2000 un pla urbanístic per a perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la costa de la capital; per a dur-ho a terme es preveu enterrar 450 edificis i desvertebrar el barri del Cabanyal, partint-lo en dos. La plataforma Salvem el Cabanyal, creada per veïns i ciutadans contraris a la prolongació, ha anat pledejant al Tribunal Suprem perdent recurs rere recurs, però va aconseguir retardar dotze anys l’execució del pla. Com a contestació, les Administracions públiques valencianes han dut una estratègia de desídia contra el barri. El Consistori ha convertit el Cabanyal en un gueto en què les cares de les cases modernistes es cauen de vergonya. Hi ha consentit l’absència d’equipaments, infraestructures i instalacions, delinqüència generalitzada, tràfic de drogues, i dificultat per a la rehabilitació de cases per manca de subvencions, especialment en la zona entre la Sèquia d’En Gasch i la Remonta. El Cabanyal hui dia és un poble ferit de mort, sense gent jove, sense comerç, sense oferta cultural ni esportiva, i tot aquell amb una mentalitat més pragmàtica que bohèmia, sempre que disposara de possibilitats econòmiques, hi ha fugit a correcuita.

Es tracta d’una maniobra que busca forçar un procès de gentrificació, concepte definit en 1979 per l’antropòleg de la Universitat d’Aberdeen, Neil Smith, per a definir el fenòmen urbà mitjançant el qual la classe econòmica acabalada d’una ciutat “descobreix” l’atractiu econòmic d’una zona urbana ja empobrida, i hi provoca encara més la degradació per a incrementar artificialment les plusvàlues en l’especulació immobiliària. A Barcelona hi ha casos de gentrificació als barris de la Barceloneta, amb el “pla dels ascensors”, o al Poblenou amb el projecte del 22@. Igual que aquestos dos barris, el Cabanyal té una estructura urbana reticular i cases singulars, en què es conforma un barri popular i d’obrers, en aquest cas, portuari i de pescadors. Però la transformació que pateix el Cabanyal és força més traumàtica que als barris barcelonesos, car que aquí no els han degradat, deixant d’oferir serveis bàsics, desatenent deliberadament la seguretat ciutadana i plantejant la destrucció massiva com a única eixida.

Afortunadament, un retard tan llarg en l’execució del pla a causa dels plets judicials va portar com a conseqüència l’abandonament de les promotores privades de la societat mixta Cabanyal 2010 SA, creada amb un 55% de participació de Generalitat i Ajuntament valencians, per a gestionar un negoci que finalment s’ha rellevat com a inviable. L’arquitecte Vicente Gallart assegura que el cost econòmic de l’enderrocament dels habitatges suposaria més de 200 milions d’euros, només per a deixar-hi un solar gegantí, mentre que la rehabilitació integral suposaria tan sols una desena part d’aquesta quantitat. Malgrat això, per pura impotència, a mesura que la degradació del barri augmentava, Rita Barberà ordenava a la societat municipal (ara 100% pública) la compra d’immobles que tard o d’hora els reduïa a runams. Els adquiria bé de veïns que llançaven la tovallola, o que canviaven de veïnat, en unes condicions difícilment acceptables, com ara d’allotjar a persones d’avançada edat en un immoble de propietat municipal amb dret d’usufructuar, a canvi de comprar l’immoble en propietat del veí a un preu molt mes baix que del rendiment econòmic que se’n trauria; l’immoble “prestat”, en aquestes condicions, retornaria a mans municipals quan acabara l’usufructament, bé per canvi de residència o bé, senzillament, per mort dels llogaters.

Un exemple d’aquesta estratègia és el que van fer amb un immoble al carrer Vidal Canyelles. És una casa que té un nivell de protecció 2, tot just el mateix nivell què gaudeix el propi edifici de l’Ajuntament de València. Els operaris de l’esmentada empresa estaven fent tasques d’enderrocament a l’interior; arrencaven finestres de fusta d’acabament modernista, arrabassaven rajoles de porcellana de colors vius i tenien previst tapiar les finestres. Els veïns de Salvem aconseguiren aturar aquest espoli del patrimoni històric i artístic. Allà es va personar el portaveu de l’Ajuntament de València, Alfonso Grau, que davant dels activistes es burlà del valor artístic dels edificis del Cabanyal: “joies d’una arquitectura surrealista”, es befà. En realitat, la dreta valenciana no respecta ni tan sols la seua pròpia història, perquè vol destruir un poble ple de cases pairals d’antigues famílies de terratinents (els seus avis i besavis, és a dir), casinos de llauradors i jardinets amb templets de música. Destrueixen els seus propis símbols per a convertir-lo en un barri dormitori. Enderroquen el passat d’un antic poble que inspirà a renoms artístics com Blasco Ibáñez, Sorolla, Agustí Centelles i José Navarro. Tots ells, de la seua corda política. València pateix la paradoxa de ser governada per conservadors que no conserven ni la memòria de qui els van parir.