Un món sense preguntes

Als valencians no ens vé res de nou, fa més de tres anys els periodistes valencians denunciaven que el PP havia estés als periodistes aquella costum de deixar preguntes sense resposta a l’oposició. Ara aquestes pràctiques s’han estès fins a Navarra, i se’n han assabentat fins i tot els alemanys, que situen el començament de tot això en un polític que gaudeix de vestir amb roba de Jean-Paul Gürtel. Almenys és encoratjador comprovar que els turistes es llegeixen la premsa local a Benidorm.

Molt poques vegades he estat d’acord amb les opinions polítiques d’Arcadi Espada, però hui ha estat una excepció. Si els mitjans de comunicació serveixen per a la construcció d’una realitat, el que volen construir alguns polítics, si més no els que són a alguna una plaça de poder (suposadament) representativa, és un món sense preguntes. Un món en què els polítics, especialment els governants, mai no s’equivoquen, incorruptibles, immunes a les temptacions humanes, infalibles i impertorbables.

Amb la democràcia mediàtica els partits convocaven a correcuita rodes de premsa perquè tenien quelcom urgent a dir, i volien difondre-ho com més abans i com més ràpid millor. Èrem necessaris, i des d’aquesta possició de força hi havia conversació i espontaneïtat. El moment més representatiu d’aquesta democràcia mediàtica va ser als anys noranta del segle passat, quan la televissió era el pívot de l’agenda dels mitjans. Però hui dia aquesta democràcia ja no té gens de mediàtica. Ja bén entrat en el segle XXI, amb la ubiqüitat de les tecnologies de la informació i la democratització de les eies comunicatives, els periodistes ens hem convertit en un canal de transmissió que, en tot cas, és opcional.

Si resulta que els periodistes fem preguntes en les rodes de premsa, amb la mentalitat digital que cada dia és més evident, això seria allò que Shannon & Weaver anomenaven “soroll”. Les nostres preguntes són per a les institucions una incòmoda resistència que fa defectuòs el canal communicatiu cap a la societat a la qual volen abastar. O també podriem ser allò que Lasswell anomenava l’agulla hipodèrmica, amb la qual esperen manipular la seua respectiva masa electoral amorfa i autòmata. Hem passat doncs, de la democràcia mediàtica a la “democràcia escènica”, com vé a dir Juan Varela. Però quina “democràcia” pot haver en un escenari on no hi han preguntes?. Sense preguntes no hi han respostes, i una dictadura és l’absència de respostes.

Però si els periodistes hem esdevingut opcionals no és exclussivament per voluntat dels polítics. Aquest estiu sembla que hi han periodistes que aprofiten per a fer autocrítica, i s’han aplegat al voltant de facebook. Els directius de les empresses communicatives també són periodistes, encara que ho hagen oblidat. També són periodistes els càmeres que graven les rodes de prensa, o ho haurien de ser. També són periodistes els caps de premsa dels poders institucionals, encara que obliden que nosaltres som també un altre poder. També són periodistes els caps dels informatius, els que gestionen l’escaleta, els regidors de càmera i els locutors. Fins i tot qui prepara el prompter. Hi han periodistes que han permès que els seus mitjans s’hagen convertit en escenaris virtuals amb un nombre infinit de butaques d’espectadors, en què els polítics fan teatre. És el que ha fet en l’agost Arenas, i també Cospedal a la seu del Partit Popular a Madrid: vídeo-declaracions empaquetades, quan no tele-roda de premsa amb el polític en l’habitació del costat. Haurien de tractar aquest “subproducte informatiu” com un spot publicitari, un producte del tot legítim, però el seu espai és un altre, el que aprofiten els ciutadans per a anar a pixar.

Arcadi Espada, francisco camps, gürtel, Juan Varela, partido popular, periodisme, periodista, rodes de premsa